Una persona del món del teatre rep, cada any, l’encàrrec de fer un escrit que és el manifest que es difon a tot arreu.
Abans del meu despertar teatral, els meus professors ja hi eren allà. Havien construït les seves cases i les seves poesies sobre les restes de les seves pròpies vides. Molts d’ells no són coneguts o gairebé no se’ls recorda: van treballar des del silenci, des de la humanitat de les seves habitacions d’assaig i de les seves sales plenes d’espectadors i, lentament, després d’anys de treballs i reptes extraordinaris, van deixar el seu lloc i van desaparèixer. Quan vaig entendre que el meu ofici i el meu destí personal seria seguir el seu camí, vaig entendre també que heretaria d’ells aquesta tradició punyent i única de viure el present sense una altra expectativa que la d’aconseguir la transparència d’un moment irrepetible. Un moment de trobar-se amb l’altre amb la foscor d’un teatre, sense més protecció que la veritat d’un gest, d’una paraula reveladora.
El meu país teatral són els moments de trobar-me amb els espectadors que arriben nit a nit a la nostra sala, des dels llocs més diferents de la meva ciutat, per acompanyar-nos i compartir unes hores, uns minuts. Amb aquests moments únics construeixo la meva vida, deixo de ser jo, de patir per mi mateix i reneixo i entenc el significat de l’ofici de fer teatre: viure instants de pura veritat efímera, on sabem que el que diem i fem, allà, sota la llum de l’escena, és cert i reflecteix el més profund i personal de nosaltres. El meu país teatral, el meu i el dels meus actors, és un país teixit pels moments on deixem enrere les màscares, la retòrica, la por de ser qui som, i ens donem les mans en la foscor.
La tradició del teatre és horitzontal. No hi ha ningú que pugui afirmar que el teatre és en algun lloc del món, en una ciutat o en un edifici privilegiat. El teatre, com jo el rebo, s’estén per una geografia invisible que barreja les vides dels qui en fan i l’artesania teatral en un mateix gest unificador. Tots els professors de teatre moren en els seus moments de plenitud i bellesa irrepetibles, tots desapareixen de la mateixa manera sense deixar una altra trascendència que els protegeixi i els faci il·lustres. Els professors de teatre ho sabem, no val cap reconeixement davant la certesa del que és el germen de la nostra feina: crear moments de veritat, d’ambigüitat, de força, de llibertat en la major de les precarietats. No sobreviuran d’ells només que dades o registres dels seus treballs en vídeos i fotos que recolliran només una pàl·lida idea del que van fer. Però sempre faltarà en aquests registres la resposta silenciosa del públic que entén en un instant que el que passa allà no pot ser traduït ni trobat a fora, que la veritat que allà es comparteix és una experiència de vida, que per uns segons és més diàfana que la vida mateixa.
Quan vaig entendre que el teatre era un país en si mateix, un gran territori que comprenia el món sencer, va néixer en mi una decisió que també és una llibertat: no has d’allunyar-te ni moure’t d’on ets, no has de córrer ni de desplaçar-te. Allà on siguis hi ha el públic. Allà hi ha els companys que necessites al teu costat. Allà, lluny de casa teva, tens tota la realitat diària, opaca i impenetrable. Treballes doncs des d’aquesta immobilitat aparent per construir el millor dels viatges, per repetir l’Odissea, el viatge dels argonautes: ets un viatger immòbil que no deixa d’accelerar la densitat i la rigidesa del teu món real. El teu viatge és cap a l’instant, cap al moment, cap a la trobada irrepetible davant dels teus semblants. El teu viatge és cap a ells, cap al seu cor, cap a la seva subjectivitat. Viatges per dintre d’ells, per dins de les seves emocions, dels seus records que despertes i mobilitzes. El teu viatge és vertiginós i ningú pot mesurar-lo ni silenciar-lo. Tampoc ningú el podrà reconèixer en la seva justa mesura, és un viatge a través de la imaginació de la teva gent, una llavor que se sembra a la més remota de les terres: la consciència cívica, ètica i humana dels seus espectadors. Per això, no em moc, continuo a casa meva, entre els meus coneguts, en aparent quietud, treballant dia i nit, perquè tinc el secret de la velocitat.
Espai d'Arts Escèniques de Sant Quirze del Vallès 