Aquest és el vídeo del programa 30 minuts de TV3 Sobreviure al directe, sobre com ha afectat la crisi de la Covid-19 al món de les arts escèniques.

Cliqueu aquí per veure’l.

Us presentem aquest nou projecte que impulsa el teatre entre el jovent.

Fila Zero és un fanzine d’arts escèniques impulsat per joves d’entre 18 i 30 anys, pertanyents a Novaveu (el grup millenial i gen Z de Recomana.cat). Hem triat el format fanzine perquè ens permet expressar-nos amb total llibertat, sense censura, sense edicions ni retallades.

Fila Zero conté el que volem dir, agradi o no a la cultura mainstream. Fila Zero és un projecte que parla de teatre, d’arts vives i de cultura, en la seva definició més àmplia, combinant rigor i curiositat, frescor i reflexió. Tot des d’una mirada actual —i una mica trash, per què no?—, allunyada de les elits. I és que ja estem fartes de sentir només la veu dels dinosaures de la cultura, que opinen des de la impunitat i el confort de la fila VIP.

Ens ha arribat aquesta petició per a un càsting d’una pel·lícula.

Montserrat Carulla, era d’una generació que a més de patir la guerra i la repressió, va viure una vida plena d’entrebancs. La interpretació li va obrir unes portes de llibertat que la van fer lliure.

Breu biografia

La vida de l’actriu Montserrat Carulla es divideix clarament en dues meitats, abans dels quaranta i després.

• Abans dels quaranta anys

Montserrat Carulla era una nena tímida, amb dislèxia, que parlava poc. Havia nascut a Barcelona l’any 1930, en una família treballadora, amb un pare taxista que venia de la Segarra i una mare de Mas de Barberans (el Montsià). Res no feia suposar la desgràcia que els havia de caure al damunt i que els canvià la vida per sempre. El final de la guerra va portar la família Carulla a una situació crítica: el pare, que fugia dels feixistes, va passar la frontera i fou internat al camp d’Argelers. La mare, amb tres criatures (la

Montserrat, la del mig), malvivia fent de portera d’una família de l’alta burgesia de l’Eixample. Montserrat Carulla va haver de suportar penúries econòmiques, però, sobretot, la humiliació de classe i la barbàrie de les monges, còmplices d’aquella dictadura criminal.

La Carulla petita se sentia desorientada, tot i que un esperit de rebel·lia i de sentit crític va impedir que fos mai una nena mesella envers el règim. Explica que a casa seva no hi havia cap llibre, només hi entrava el Noticiero Universal, i que la fam de lectura la va portar a entrar, un dia, en una llibreria. Només tenia deu cèntims. El llibreter li va vendre a terminis el seu primer llibre, que va triar ell. Fou una elecció segurament insuperable, que la va marcar per sempre: ‘La pietat perillosa’ de Stefan Zweig.

• Després dels quaranta

La segona meitat de la seva vida és diametralment oposada: es va separar del marit, l’actor Felip Peña, amb qui havia tingut quatre fills (tres nenes –dues de bessones– i un nen). Van ser setze anys de matrimoni infeliç, de molta soledat, explica, i d’una sogra, ficada a casa, de qui diu: ‘Conviure amb ella em va fer baixar a la penombra de l’infern.’ Un cop separada, va viure anys difícils, però també feliços, sola amb els nens, i lliure i forta com la tramuntana. El teatre la va desvetllar i li va permetre de guanyar-se la vida tal com volia, en una professió artística.

Principals interpretacions

Teatre

• Soparem a casa (1959), de Josep Maria de Sagarra. Estrenada al teatre Romea de Barcelona.
• El fiscal Requesens (1961), de Josep Maria de Sagarra. Estrenada al teatre Candilejas de Barcelona.
• L’enterrament és a les quatre, de Joan Vila Casas.
• Mort de Dama, de Llorenç Villalonga.
• La filla del mar, d’Àngel Guimerà.
• Pigmalió, de George Bernard Shaw, adaptació de Joan Oliver i direcció d’Antoni Chic. Teatre Romea (Barcelona).
• La viuda trapella, de Carlo Goldoni, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany
• Hamlet (1980) de Shakespeare, dirigit per Pere Planella
• Primera història d’Esther (1982) de Salvador Espriu
• El temps i els Conway (1992) de J. B. Priestley
• Guys & Dolls (1998) de Mario Gas
• La reina de la bellesa de Leenane (1998) de Mario Gas
• A Little Night Music (Música per a una nit d’estiu) de Stephen Sondheim
• El quadern gris (2010) de Josep Pla
• La iaia (2013), amb la qual ha fet més de 600 representacions

Televisió

• La saga dels Rius (1976-1977) TVE
• Oh! Europa (1994)
• Secrets de família (1995). Telenovel·la de TVC.
• Oh! Espanya (1996-1997)
• Dones d’aigua (1997). Telenovel·la de TVC.
• Laberint d’ombres (1998). Telenovel·la de TVC.
• El cor de la ciutat (2000). Telenovel·la de TVC.
• El Convidat (2010). amb Albert Om.
• Crematorio (2011) Canal+.
• La Riera (2012). Telenovel·la de TVC.

Cinema

• Surcos (1951) de José Antonio Nieves Conde
• Vida de família (1963) de José Luis Font
• Cambio de sexo (1977) de Vicente Aranda
• Companys, procés a Catalunya (1979) de Josep Maria Forn i Costa
• El vicari d’Olot (1982) de Ventura Pons
• Carreteras Secundarias (1997) d’Emilio Martínez-Lázaro
• El pianista (1998) de Mario Gas
• La ciutat dels prodigis (1999) de Mario Camus
• L’orfenat (2007) de Juan Antonio Bayona

Premis

• 1992 Premi Margarida Xirgu
• 1995 Premi Creu de Sant Jordi
• 1999 Medalla d’Or al Mèrit Artístic
• 2008 Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya
• 2013 Gaudí d’Honor

Va publicar un llibre autobiogràfic titulat “El record és un pont al passat: Memòries de l’actriu, la dona i la nena” publicat per Ara Llibres el 2013.

La productora Minoria absoluta ha de fer uns espots de TV per promoure que la gent vagi al teatre de seguida que els obrin.

Necessiten 10 persones anònimes (una per cada espot) que compleixin dues condicions: que siguin apassionades del teatre (perquè hi van cada setmana, perquè són professors, perquè és la passió de la seva vida, perquè en fan d’amateur, etc.) i que tinguin una història personal potent, ja siguin relacionades amb el COVID (pèrdues familiars, canvis de vida, dificultats de tot tipus, etc.) o no.

Miren de trobar persones que tinguin una història que pugui arribar a emocionar, estigui o no estigui relacionada amb el teatre. Busquen històries diferents, però amb un punt de vista positiu, vital, perquè al cap i a la fi presentaran el fet d’anar al teatre com una cosa enriquidora, vital, amb un punt fins i tot de salvació.

La idea és que l’espectador empatitzi amb aquella persona, s’emocioni, s’hi pugui sentir identificada, i es presenti el teatre com a oasi d’evasió, com a lloc de gaudi.

És una campanya que es vol fer de forma imminent i demanen que les persones interessades es posin en contacte amb aquest correu.