Cada any, una figura internacional del món del teatre fa un missatge coincidint amb el Dia Mundial del Teatre. Aquest 27 de març de 2026, la persona triada és Willem Dafoe.
Willem Dafoe, Director Artístic del Departament de Teatre de La Biennale di Venezia, va ser un dels membres fundadors de The Wooster Group. Amb seu al Performing Garage, a Nova York (1977–2004), van desenvolupar un enfocament distintiu del teatre d’avantguarda. Posteriorment va col·laborar amb Bob Wilson, Marina Abramovic, Richard Foreman i Romeo Castellucci. A principis de la dècada de 1980 va començar a treballar en el cinema i des d’aleshores ha obtingut reconeixement internacional per la seva versatilitat tant en pel·lícules independents com comercials. Ha rebut quatre nominacions als premis Òscar i va ser guardonat amb la Copa Volpi al millor actor al Festival de Cinema de Venècia el 2018. El seu compromís amb el teatre continua modelant la seva visió artística i la seva pràctica interpretativa.
Manifestos catalans
A part de l’internacional, també fan manifestos les entitats catalanes més vinculades al teatre.
Soc actor, conegut principalment com a actor de cinema, però les meves arrels estan profundament lligades al teatre. Vaig ser membre de The Wooster Group del 1977 al 2003, creant i interpretant peces originals al Performing Garage, a Nova York, i fent gires per tot el món. També he treballat amb Richard Foreman, Robert Wilson i Romeo Castellucci. Actualment soc el Director Artístic del Departament de Teatre de La Biennale di Venezia. Aquest nomenament, els esdeveniments mundials i el meu desig de tornar a la pràctica teatral han reforçat la meva convicció en el poder positiu i únic del teatre i en la seva importància.
En els humils inicis de la meva etapa a The Wooster Group, la companyia amb seu a Nova York, sovint rebíem molt poc públic en algunes de les nostres funcions. La norma era que, si hi havia més intèrprets que espectadors, podíem optar per cancel·lar. Però no ho vam fer mai. Molts dels membres no estaven formats en arts escèniques, sinó que provenien de disciplines diverses que es reunien per fer teatre; així que “l’espectacle ha de continuar” no era realment el nostre lema. Tanmateix, sentíem l’obligació de mantenir aquell encontre amb el públic.
Sovint assajàvem durant el dia i a la nit presentàvem el material com a treball en procés. A vegades dedicàvem anys a una obra mentre ens manteníem amb gires de produccions anteriors. Treballar durant anys en una peça podia tornar-se tediós per a mi, i els assajos em resultaven de vegades extenuants; però aquelles presentacions de treballs en procés sempre eren estimulants, fins i tot quan el públic reduït semblava un judici contundent sobre el nivell d’interès en allò que estàvem fent. Això em va fer comprendre que, per poques persones que hi hagués, el públic, com a testimoni, donava al teatre el seu significat i la seva vida.
Com diu el rètol d’una sala d’apostes: “cal ser-hi per guanyar”. L’experiència compartida en temps real d’un acte de creació, que sempre és diferent encara que segueixi una pauta i un disseny, és sens dubte la força més evident del teatre. Socialment i política, el teatre no ha estat mai tan important i vital per a la comprensió de nosaltres mateixos i del món.
L’elefant a l’habitació són les noves tecnologies i les xarxes socials, que prometen connexió però que aparentment han fragmentat i aïllat les persones. Utilitzo l’ordinador cada dia, tot i que no tinc xarxes socials; fins i tot he buscat el meu nom a internet com a actor i també he consultat la intel·ligència artificial per obtenir informació. Però caldria estar cec per no reconèixer que el contacte humà corre el risc de ser substituït per relacions amb dispositius. Encara que certa tecnologia pot ser útil, el problema de no saber qui hi ha a l’altra banda del cercle de comunicació és profund i contribueix a una crisi de veritat i realitat. Si bé internet pot plantejar preguntes, rarament capta aquell sentit de meravella que crea el teatre. Una meravella basada en l’atenció, el compromís i una comunitat espontània de qui és present en un cercle d’acció i resposta.
Com a actor i creador teatral, continuo creient en el poder del teatre. En un món que sembla tornar-se cada vegada més divisori, controlador i violent, el nostre repte com a creadors teatrals és evitar que el teatre es corrompi reduint-se únicament a una empresa comercial dedicada a l’entreteniment com a distracció, o que es converteixi en un mer preservador institucional de tradicions. Més aviat, hem de fomentar la seva força per connectar pobles, comunitats i cultures i, sobretot, per qüestionar cap a on ens dirigim…
El gran teatre consisteix a desafiar la nostra manera de pensar i a encoratjar-nos a imaginar allò a què aspirem.
Som animals socials dissenyats biològicament per vincular-nos amb el món. Cada òrgan sensorial és una porta cap a l’encontre, i a través d’aquest encontre aconseguim una definició més profunda de qui som. A través de la narració, l’estètica, el llenguatge, el moviment i l’escenografia, el teatre, com a forma d’art total, pot fer-nos veure el que va ser,el que és i el que el nostre món podria ser.
Espai d'Arts Escèniques de Sant Quirze del Vallès 